Experiment a la presó de Stanford

El perquè de la maldat

El 16 d’agost de 1971 a la Universitat de Stanford (Califòrnia) es va iniciar un dels treballs de psicologia social més polèmics de la història. De fet, moltes veus a dia d'avui encara diuen que mai s’hauria d’haver portat a terme. Cinquanta-un anys després de l’experiment són innombrables les crítiques rebudes, sobretot als Estats Units.

L’experiment va ser dissenyat per Philip Zimbardo, graduat en Psicologia, Sociologia i Antropologia i professor de la Universitat de Stanford. Va néixer a Nova York, el 23 de març de 1933, i era fill de família siciliana. Al llarg dels seus primers anys de vida recorda haver patit discriminació per ser de família d’immigrants Italians i també perquè provenia d’un entorn amb pocs recursos econòmics. Ell reconeix que aquestes desagradables circumstàncies patides de ben petit el van motivar per voler estudiar el comportament humà. Es va especialitzar realitzant diverses investigacions per observar la influència que exerceix l’entorn social en la conducta de la persona.

Història de l'experiment

Tot va començar amb un anunci al diari, on el Departament de Psicologia de la Universitat de Stanford buscava estudiants per a dos setmanes, per participar en un estudi subvencionat per l'armada dels Estats Units. Buscaven una explicació als conflictes de convivència que es generaven en el seu sistema de presons i en el cos de Marines dels Estats Units. Els estudiants que volguessin participar cobrarien uns 15 dòlars diaris, un equivalent a uns 90 euros a dia d'avui.

En aquell anunci van estar interessats uns 75 estudiants, que van haver de passar un test de personalitat i també una entrevista realitzada per psicòlegs. Per tirar endavant l'experiment necessitaven vint-i-quatre estudiants. Després de realitzar les dues proves es van quedar amb els més “normals” aparentment.

Un cop tenien els aspirants, el següent pas consistia en què aleatòriament es feia una divisió dels estudiants en dos grups: uns serien presoners i els altres guàrdies. La policia real de Palo Alto (Califòrnia) va acceptar col·laborar en l´estudi, detenint els dotze estudiants que interpretaven ser presos a casa seva, amb l’objectiu de què poguessin tenir una sensació molt real de l’experiència.

Zimbardo i el seu equip col·laborador uns dies abans de l’experiment van transformar a consciència el soterrani de Stanford en una presó fictícia. El dia anterior abans de començar l’experiència els guàrdies van poder visitar la presó amb l’objectiu de començar a sentir l’espai com si fos seu.

L’objectiu d’aquest experiment era conèixer fins a quin punt una persona “normal” i corrent podia canviar el seu comportament en una situació extrema. També quin camí agafaria aquesta persona per exercir aquesta autoritat, si amb moderació i sentit de la justícia, o amb descontrol o sadisme. D’altra banda estaven molt interessats per veure si la influència de l’entorn podia dominar el caràcter i les accions de la persona.

Els que exercien de guàrdies no van realitzar cap formació específica, però tenien unes pautes per mantenir la llei i l’ordre a l´interior de la presó. Treballarien en diferents torns i anirien equipats amb porres i unes ulleres amb efecte mirall per així evitar el contacte visual amb els presos. Una de les normes més importants a destacar era que estava totalment prohibit utilitzar la violència física. En canvi als presos se'ls hi va assignar un número i no es podien dirigir per el seu nom; i a diferencia dels guàrdies, que feien torns, ells sempre serien els mateixos.

Philip Zimbardo volia tenir un paper molt actiu. Per això va exercir com a director de la presó per així poder controlar l’experiment de ben a prop. La seva intenció era que els guàrdies tinguessin tot el poder i els estudiants que feien de presos estiguessin sotmesos a les seves normes.

En el transcurs del primer dia de l’experiment no va passar res, de fet entre guàrdies i presos es feien bromes i es respirava un cert bon rotllo. El segon dia va canviar tot, els presos van crear una revolta i es van treure els números d'identificació i fins i tot van crear barricades amb els llits contra la porta. Només quaranta-vuit hores des del inici, l’experiment estava totalment descontrolat. Els guàrdies van utilitzar diferents recursos per tornar l'ordre. Els van amenaçar amb extintors, van crear cel·les amb privilegis per als presos bons que col·laboren amb els guàrdies i cel·les d’aïllament per als presos amb actitud rebel que no aprovaven les seves normes. Això va suposar que aquests rebessin encara més humiliacions.

Amb aquesta revolta Zimbardo estava encantat de poder observar els comportaments i rols que estaven tenint cadascun dels protagonistes de l’experiment.

El més sorprenent és que aquells que interpretaven el paper de guàrdies s’identificaven amb el moviment hippie i eren activistes dels drets civils (ja que parlem dels anys 70 a Califòrnia). D’altra banda, el més sorprenent era que els que proclamaven “fes l’amor i no la guerra” cada dia que passava anaven incrementant la intensitat de sadisme cap els presos.

L´experiment era gravat durant el dia i a la nit apagaven les càmeres, però els col·laboradors i el propi Zimbardo van comprovar que les pràctiques sàdiques continuaven al llarg de tota la nit.

Accions humillans dels guàrdies cap els presos

1. El dret d'anar al lavabo era denegat amb freqüència.

2. Els feien realitzar exercicis forçats.

3. Se'ls treia el matalàs per dormir i havien d’estirar-se al terra per poder descansar.

4. El dret a menjar era també denegat freqüentment.

5. Se'ls obligava a anar despullats tot el dia.

El més preocupant era que Zimbardo permetia totes aquestes accions. Va establir totes les condicions per fomentar la despersonalització i la desorientació de la persona. Entre els guàrdies hi havia un que es feia dir “John Wayne”. Aquest es va posar massa en el seu paper i era el més cruel de tots. Li encantava humiliar als presos de forma continuada i reiterada. Entre els presos van haver-hi quatre que van entrar en crisi nerviosa, un d'ells amb reaccions psicosomàtiques i amb erupcions per tot el cos. La resta de presos feien el que els guàrdies els hi ordenaven sempre.

Parlem de dos presos, el 5041 i el 416. El pres amb el número 5041 era un activista infiltrat que va ser desemmascarat per Zimbardo i el seus col·laboradors, ja que pretenia vendre la historia a un diari. Creia que l´experiment estava organitzat pel govern per tal de controlar estudiants radicals. Finalment el van expulsar.

Un dels presos no va aguantar la pressió i va abandonar l’experiment. En el seu lloc van posar al pres número 416 i aquest només entrar va forçar una vaga de fam per provocar la seva alliberació. Automàticament el van posar a la cel·la de càstig.

Als sis dies després d'haver començat l´experiment els presos s'havien convertit en objectes i els guàrdies en uns autèntics sàdics

Una psicòloga estudiant de postgrau, col·laboradora i parella de Zimbardo, va ser l’única dels cinquanta col·laboradors que va qüestionar la moralitat de l’experiment i els va obligar a concloure l´experiència. Molts guàrdies quan es va suspendre, es van enfadar moltíssim. Si hagués sigut per Zimbardo no s’hagués aturat tan aviat l’estudi.

El diagnòstic per la suspensió va ser la intensificació del maltracte dels guàrdies cap als presos.

De les dues setmanes que havia de durar, finalment es va haver d’aturar als sis dies per tot el sadisme que s'estava produint. Un cop finalitzat, per moltes persones l’experiment va ser titllat d’immoral.

John Mark, un dels guardes de la presó, va afirmar al cap d’uns anys d’acabar l’experiència que durant els sis dies que va durar va estar sota els efectes de la marihuana. També va declarar que Zimbardo promovia la violència als presos i enviava un full amb diferents tècniques de tortura.

Conclusions que van fer del resultat de l'experiment

L’assignació d’un determinat rol a un individu suposa un canvi d'actitud i de comportament de la seva personalitat. Això pot portar a què l´individu perdi la seva identitat i es converteix en una persona totalment diferent a la que és.

Aquest experiment va servir per explicar els comportaments inhumans del Holocaust nazi, el genocidi armeni, la massacre de My Lai al Vietnam i las tortures Abu Ghraib, entre altres.

Conclusions personals

A part de les conclusions a les que van arribar Zimbardo i els seus col·laboradors, jo vull afegir la meva opinió personal:

Partim de què l’ésser humà és bo per naturalesa. Si es reuneixen les condicions naturals de poder ser fills sentits i estimats per la nostra mare i el nostre pare, aquesta actitud violenta cap als altres no sorgiria. Els pares s'han d’encarregar de crear un ambient familiar saludable perquè els fills puguin rebre l’amor i entrega de manera incondicional. D’aquesta manera, les necessitats instintives dels fills estarien cobertes i respectades des del primer moment i no tindrien malestar intern.

Em resulta difícil creure que els estudiants que van participar com a guardes i el propi Zimbardo amb l’actitud sàdica que van tenir amb els que feien el paper de presos, haguessin crescut en un ambient familiar amb totes les condicions favorables pel seu desenvolupament.

Crec que si ells no haguessin patit d'alguna manera frustració o maltracte en el seu creixement, no haguessin tingut pensaments i reaccions perverses com les que van tenir. És com si aquestes persones acumulessin molta frustració i insatisfacció i les projectessin cap a una altra persona innocent de manera violenta. Com si les etapes de creixement d’aquestes persones haguessin estat frustrades de manera inconscient pels seus pares i els hagués quedat un registre de malestar que necessitessin treure de manera patològica. Això no vol dir que totes les persones que hagin crescut en un ambient desfavorable actuïn igual que els guàrdies i el propi Zimbardo, segurament els afectarà en altres àrees relacionals de la seva vida.

Tots d’alguna forma hem patit maltracte de manera inconscient en algun moment de la nostra vida, i qualsevol de nosaltres podria ser víctima o botxí.

Això ens hauria de portar a reflexionar i mirar de tenir més consciència de qui som nosaltres de veritat i per conseqüència poder percebre més l’altre.

RECOMANACIÓ

Per acabar, us vull recomanar una entrevista molt interessant que es va publicar a La Contra de la Vanguardia el 18/05/2011 de la psicoterapeuta familiar Evania Reichert amb el títol: “La paz en el mundo empieza en el vientre de la madre”. L’entrevista està enfocada en la importància del tracte cap als infants. Com diu l’autora, millorar el tracte amb la infància millorarà el món més que cap altra política.

BIBLIOGRAFIA

• Article escrit a GARA per Iker Bizkarguenado l'agost del 2018 amb el títol: Stanford: Hito de la psicología o una farsa rentable.

• Entrevista a Philip Zimbardo en el programa Redes de Eduard Punset

• Podcast: El libro de Tobias dedicat al Experiment de Stanford